XMind

Segles XVII-XVIII

1. Barroc

   L'art Barroc, a més d'un període de la història de l'art, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, la arquitectura, la dansa i la música des del 1600 fins 1750 aproximadament. L'estil Barroc va sorgir a principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble illetrat. Axí, en pintura i arquitectura, el Barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació.

   1. Autors

      1. Josep Romaguera

         Josep Romaguera (1642-1723) és l'autor de l'únic llibre d'emblemes en català, l'Atheneo de grandesa. Les seves altres obres consten de diversos sermons en castellà i alguns plecs solts poètics; les altres obres (com la segona i tercera parts de l'Atheneo) s'han perdut. L'estil de la seva obra és típic del barroc.Romaguera naix a Barcelona durant la Guerra dels Segadors l'any 1642 i viu fins 1723, segons el seu epitafi publicat pel mercedari i historiador Pere Serra i Postius. No tenim cap notícia d'ell fins 1661 quan comença la seva carrera eclesiàstica i rep el seu primer benefici. Va formar part del Sant Ofici i va ser professor de llei canònica a l'Universitat de Barcelona.

      2. Francesc Fontanella

         Francesc Fontanella i Garraver, escriptor i sacerdot, va néixer a Barcelona el 1622 i va morir a Perpinyà entre el 1682 i el 1683. Estudià dret i aconseguí el títol en Dret Civil i Canònic el 1641. Fins el 1652 va viure una vida noble a Barcelona i va començar a escriure poesia amorosa. Es va comprometre políticament i va redactar les seves dues obres dramàtiques: Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia (estrenada cap al 1642) i Lo desengany (1651). Tots dos són textos al·legòrics, amb alguns elements pastorils. La seva poesia era més madura: va canviar el pseudònim afrancesat Gilet pel pastoril Fontano i va assolir la qualitat amb els sonets dedicats a la mort de la seva primera dona. Cal destacar A la mort de Nise. Fontanella prové d'una família important en la política francòfila de Catalunya. El seu pare, Joan Pere Fontanella, va ser Conseller en Cap l'any 1641 i jurisconsult.

         1. Obres

            1. Poesia

               1. A la mort de Nise

                  ¡O! duras fletxas de mon fat rompudas, Rompudas per ferir mes dolorosas, Que llevántme las plomas honorosas Deixan al cor las puntas mes agudas. Flamas mes eclipsadas que vensudas, Auroras algun dia lluminosas, Ombras ja de ma vista tenebrosas, Tenebrosas, mortals, pero volgudas. Principi trist de penas inhumanas, Ferme feliz del ánima afligida, Que per alivio son dolor adora; Fletxas seréu y flamas soberanas Si lleváu á mon cor la trista vida Per donar á mos ulls la eterna aurora.

            2. Teatre

               1. Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia

                  La Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia és una comèdia de Francesc Fontanella, escrit l'any 1642. Va ser editada l'any 1988. La obra és un espectacle complet amb lloa, ball i entremès a més de tres actes, com altres comèdies del barroc.

               2. Lo desengany

                  Lo desengany és un poema dramàtic de Francesc Fontanella, escrit entre 1649 i 1651. Es tracta de les núpcies de Venus i Vulcà i el titular desengany del déu Mart. Segons el pròleg, Lo desengany és un nou tipus de drama: No és tragèdia, ball, comèdia, ègloga, entremès ni loa, però de tot lo dramàtic és una armonia nova. El crític literari Albert Rossich ha fet una adaptació dramàtica de Lo desengany, publicada l'any 1987. És un «poema dramàtic en dos actes» que, enmig d'una ambientació mitològica i pastoril, ens presenta un exemple de teatre dins del teatre. Així, dos pastors segueixen la representació dels conflictes amorosos entre la deessa Venus i els déus Vulcà i Mart, amb la intenció d'aconseguir un remei per als seus propis problemes sentimentals. L'originalitat d'aquesta obra no resideix en la burla desl motius mitològics, sinó en la possibilitat de veure clar què s'esdevé en la realitat, sense el perill d'enganyar-se o de deixar-se enganyar. Sense deixar de tenir moments còmics, "Lo desengany" és una obra que fa la sensació de voler integrar la reflexió i la diversió. És un tipus de tatre intel·ligent, barreja de realitat i ficció, que, mitjançant l'adaptació adequada, hauria de formar part, com s'ha dit, del repertori d'un teatre nacional català.

      3. Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)

         Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català. El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant, com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres. El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va perdurar fins el segle XIX. La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú té un paper assignat per Déu; tenia poca confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició. L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava el rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits. Francesc Vicent Garcia fou famós pel seu humorisme gruixut, ja que utilitzava molt la burla i li agradava escriure sobre temes escabrosos o escatològics. Es autor de sonets de gran lirisme, al costat d'altres amb una gran força lírica de caràcter negatiu. Utilitza les dues branques barroques: -Culteranisme: Busca la elegància artificiosa, floralesca i sensual. -Conceptisme: practica la sàtira barroca. Temes: solitud, desengany, pas del temps, mort... Fa servir metàfores complexes, llatinismes, elisions mitològiques, hipèrbatons, comparacions iròniques, metàfores, antítesis, jocs de paraules i polisèmies. Utilitza dos tipus de contingut descriptiu: la bellesa (colors clars, flors, alegria...) i la lletjor (color negre, mort, tristesa...)

2. Neoclassicisme

   Neix a França en el darrer terç del segle XVII i va seguir durant el segle XVIII. Recull la síntesi entre el pensament racionalista burgès de l'època i la defensa de ll'absolutisme polític. Comporta el retorn a les normes clàssiques que proclamen el rigor formal i, també, la reincorporació en les obres de personatges capaços de fer gestos heroics. La tragedia neoclàssica, té un representant modèlic en Racine i segueix les anomenades tres unitats: d'acció, de lloc i de temps

   1. Autors

      1. Rafael d'Amat i de Cortada (baró de Maldà)

         Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 1746 - 1819), conegut popularment com a Baró de Maldà fou el primer Baró de Maldà i Maldanell. Membre d'una família integrant de la petita noblesa barcelonina, Rafael d'Amat i de Cortada passà a la posteritat per ser l'autor d'un immens dietari en 60 volums, mantingut pràcticament sense interrupció del 1769 fins a la seva mort al 1819, que duu el títol de Calaix de sastre, i del qual només han estat publicats fins ara fragments recopilatoris malgrat la importància indubtable que té com a document literari i sobretot històric, considerant-se un dels textos més importants de la narrativa catalana escrita entre el segles XV i XIX. Inserit en la literatura popular, el Calaix de sastre és considerat un precedent del costumisme i del periodisme locals. No hi ha il·lustracions que ens mostrin com era Rafael d'Amat físicament però ell mateix en dóna alguns detalls al seu dietari. Per exemple, diu que utilitza ulleres per a escriure i bastó per a caminar. Des dels quaranta-dos anys no té dents i als seixanta-dos se sent vell, no hi veu gaire bé de lluny i té problemes d'oïda. També que porta perruca en molt poques ocasions, com per exemple quan surt de Barcelona a Vic, a l'exil·li, quan és gran. Se sap pels seus dietaris que en Rafael d'Amat era una persona hipocondríaca, amb tendència a l'angoixa i la depressió, i que aquestes li anaven en augment. Ell n'era molt conscient, i també de que el seu humor depèn molt del temps atmosfèric. Així, les tronades li provocaven pànic a la seva joventut i, si amb l'edat va anar aconseguint que li influenciés menys el temps al seu estat d'ànim, explica diverses vegades que quan plou perd l'humor. Estava preocupat per la seva salut, temia que l'ensopiment el pugui fer més fràgil i creia en el poder curatiu dels sants. Era religiós, d'un catolicisme urbà, però ni més ni menys que la resta de gent de la seva classe social a l'època.

         1. Obra

            1. Calaix de sastre

               És un extens dietari en què descriu la vida de les ciutats de les terres de Catalunya durant prop de 50 anys. Fa servir un llenguatge col·loquial que dóna a l'obra un to familiar.

      2. Joan Ramis

         Joan Ramis, advocat, escriptor i historiador (1746-1819). Podem observar quatre etapes en l’evolució de l’obra de Ramis. Una primera etapa, que coincidiria durant la segona dominació britànica (1763-1781), és on l’activitat de Joan Ramis i Ramis fou més intensa. Per una banda, escrigué les obres dramàtiques neoclàssiques en les quals sap adaptar el català, amb una inusitada habilitat, els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia (1769), Armínda (1775), i Constància (1779). De l’altra banda, fou dels impulsors de la societat maonesa, on hi mantingué una intensa tasca intel·lectual fins a la seva dissolució el 1785.

         1. Obra

            1. Lucrècia

               Tant per l'estructura com pel ritme dels versos i la matisació psicològica dels personatges, és una obra d'una extraordinària precisió. A més de presentar el drama de l'honor conjugal, la tragèdia és una ardida defensa de la llibertat i un atac a la tirania. L'acció comença en el setge d'Ardea, on lluiten Colatinus, marit de Lucrècia, i Sextus Tarquinus, fill de Tarquini el Superb, rei de Roma amb les tropes romanes contra els assetjats. Al vespre, Tarquinus explica a Lucrècia el comportament heroic del seu marit i li explica, a més, que ha estat a punt d'ésser víctima d'una traïció. Arriba també Colatinus i el primer acte es clou amb un soliloqui de Brutus contra la tirania.