LITERATURA CATALANA

El concepte de literatura catalana es pot entendre de dues maneres: En primer lloc, la literatura catalana és aquella escrita per escriptors catalans, principalment en català i, des del segle XVI també en castellà o espanyol. En segon lloc,la literatura catalana és la escrita en català sense atendre al lloc o l'origen de l'autor, de la mateixa manera que la literatura anglesa o àrab. Desenvolupem aquí aquest segon criteri car creiem que és prou més encertat. La literatura catalana així entesa es divideix en tres grans períodes: l'esplendor medieval, la Decadència (on per motius polítics i per l'esplendor del Segle d'Or espanyol en castellà va minvar l'ús del català com a llengua de cultura) i la literatura contemporània (on català i castellà conviuen com llengües de cultura, sobretot a Catalunya).

LITERATURA BARROCA(S.XVII)
La literatura barroca és un estil literari europeu que es va desenvolupar durant el segle XVII. Es caracteritza pel triomf de l'ornamentació, els jocs de paraules, la recerca de l'emoció i el plaer estètic i un auge en la creativitat dels països europeus.
LITERATURA NEOCLÁSICA
El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecorromà) i desenvolupat durant el segle XVIII i principis del XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associarà els valors de l'antiga roma amb els de la Il·lustració fonamentats en la raó.

AUTORS
CATALANS
1. FRANCESC VICENT GARCIA
  Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català. El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant, com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d'un galan a les llàgrimes d'una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres. El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l'època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va perdurar fins el segle XIX. La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú té un paper assignat per Déu; tenia poca confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L'edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició. L'any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l'antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava el rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits. Francesc Vicent Garcia fou famós pel seu humorisme gruixut, ja que utilitzava molt la burla i li agradava escriure sobre temes escabrosos o escatològics. Es autor de sonets de gran lirisme, al costat d'altres amb una gran força lírica de caràcter negatiu. Utilitza les dues branques barroques: -Culteranisme: Busca la elegància artificiosa, floralesca i sensual. -Conceptisme: practica la sàtira barroca. Temes: solitud, desengany, pas del temps, mort... Fa servir metàfores complexes, llatinismes, elisions mitològiques, hipèrbatons, comparacions iròniques, metàfores, antítesis, jocs de paraules i polisèmies. Utilitza dos tipus de contingut descriptiu: la bellesa (colors clars, flors, alegria...) i la lletjor (color negre, mort, tristesa...)
2. FRANCESC FONTANELLA
  Francesc Fontanella i Garraver, escriptor i sacerdot, va néixer a Barcelona el 1622 i va morir a Perpinyà entre el 1682 i el 1683. Estudià dret i aconseguí el títol en Dret Civil i Canònic el 1641. Fins el 1652 va viure una vida noble a Barcelona i va començar a escriure poesia amorosa. Es va comprometre políticament i va redactar les seves dues obres dramàtiques: Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia (estrenada cap al 1642) i Lo desengany (1651). Tots dos són textos al·legòrics, amb alguns elements pastorils. La seva poesia era més madura: va canviar el pseudònim afrancesat Gilet pel pastoril Fontano i va assolir la qualitat amb els sonets dedicats a la mort de la seva primera dona. Cal destacar A la mort de Nise. Fontanella prové d'una família important en la política francòfila de Catalunya. El seu pare, Joan Pere Fontanella, va ser Conseller en Cap l'any 1641 i jurisconsult. Fontanella lluità a la Guerra dels Segadors contra Castella i fou superintendent d'artilleria en la batalla de Montjuïc l'any 1641, any en què publicà Panegirica alabança del molt Illustre, y Reverent Doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Iglesia Cathedral de Urgell, Deputat Eclesiastich del Principat de Cathalunya. Viatjà al congrès de Münster amb el seu germà, Josep Fontanella i Garraver, l'ambaixador de la Generalitat a França. El 1652, arran de la derrota de la Guerra dels Segadors, fugí a Perpinyà on va iniciar una vida totalment diferent: la mort de la seva segona dona va fer que ingressés a l'orde dominicà i esdevingués sacerdot. La seva poesia va canviar el tema amorós pel religiós i l'eufòria pel pessimisme. El seu estil és típic del barroc europeu, i amb Vicenç Garcia i Josep Romaguera, és un dels poetes més importants de la Decadència o l'Edat Moderna a Catalunya.
3. JOSEP ROMAGUERA
  Josep Romaguera (1642-1723) és l'autor de l'únic llibre d'emblemes en català, l'Atheneo de grandesa. Les seves altres obres consten de diversos sermons en castellà i alguns plecs solts poètics; les altres obres (com la segona i tercera parts de l'Atheneo) s'han perdut. L'estil de la seva obra és típic del barroc. Romaguera naix a Barcelona durant la Guerra dels Segadors l'any 1642 i viu fins 1723, segons el seu epitafi publicat pel mercedari i historiador Pere Serra i Postius. No tenim cap notícia d'ell fins 1661 quan comença la seva carrera eclesiàstica i rep el seu primer benefici. Va formar part del Sant Ofici i va ser professor de llei canònica a l'Universitat de Barcelona. Segons l'epitafi de Postius, Romaguera va ser un predicador famós i va representar l'Església a les Corts Catalanes convocades per Felip V a 1701-2. Per a Postius, Romaguera va ser un individu singular, "uno de los Varones más insignes, que en Letras, Prudencia y Govierno a la fin del passado Siglo y principio del presente, a tenido Cathalunya." (f.104r). Romaguera va ser defensor del català i al "Pròlech al lector" de l'Atheneo reivindica l'us del català com llengua literària, afirmant que el seu llibre és un intent de "dar un aliento a las plomas cathalanas." (s.n.) A més a més, es queixa de l'estat del català del temps: "Totas las nacions anellan en embellir sa llengua, y en propagarla, perque es credit de sos ingenis, gosar Alumnos de sa facundia los alienigenos curiosos; pero la paciò, que en las demes se estrema en la alaba[n]ça, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciencia de quants ò adverteixan." (i-ii [s.n.])
ESTRANGERS
1. PEDRO CALDERÓN DE LA BARCA
2. WILLIAM SHAKESPEARE
LITERATURA IL·LUSTRADA(S.XVIII)
La iŀlustració (francès: Les Lumières; alemany: Aufklärung; anglès: Enlightenment; italià: Illuminismo) és un corrent filosòfic, polític i social, que apareix a França, el Regne Unit i Alemanya i que després s'estén a d'altres parts d'Occident durant el segle XVIII, l'anomenat Segle de les Llums. Al llarg del segle, malgrat mantenir-se les característiques bàsiques de l'absolutisme de l'Antic Règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i l'eclosió del pensament iŀlustrat van obrir les portes a una època de revolucions burgeses encapçalades per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial. El seu nom en diferents llengües fa referència a la raó, identificada amb la llum, ideal i guia dels homes de l'època.
AUTORS
CATALANS
1. JOAN RAMIS
2. FRANCESC MULET
  Francesc Mulet (Sant Mateu (Baix Maestrat), 1624 - València, 1675) va ser un escriptor satíric valencià. Frare dominic i predicador, dotat d'un agut enginy, va conrear la poesia satírica de tema escatològic i barroer. Representa respecte de la literatura valenciana l'equivalent del Rector de Vallfogona per a la catalana. També va rebre el sobrenom de "el Quevedo valencià". Va estudiar a la Universitat d'Oriola i després seria catedràtic de la Universitat de València. La seua fama va perdurar en la memòria de la gent fins a ben entrat el segle XIX. L'any 1876, Constantí Llombart va intentar la recuperació de l'obra de Mulet, basant-se en manuscrits molt corruptes i de poc crèdit, editant un volum amb el títol Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició, del pare Frances Mulet, frare profés dominico. És autor del famós Tractat del pet i se li han atribuït almenys dues comèdies satírico-eròtiques: Los amors de Melissenda i La infanta Tellina i el rei Matarot.
3. ANTONI FEBRER I CARDONA
  Antoni Febrer Cardona (Maó, 1761 - Maó, 1841). Gramàtic, lexicògraf, traductor i poeta. Fou un dels màxims representants, juntament amb Joan Ramis i Ramis i Joan Roca Vinent, de l'anomenada Societat Maonesa de Cultura i un testimoni privilegiat de l'efervescència cultural que va viure Menorca durant les darreres dècades del segle XVIII i dels esdeveniments històrics que marcaren un període d'involució progressiva d'aquesta singularitat cultural durant les primeres dècades del XIX. Nascut en plena dominació francesa de l'illa, dos anys abans que s'iniciés un segon període de dominació britànica que es perllongaria fins el 1782, visqué després la implantació definitiva de les armes espanyoles, amb un breu parèntesi d'ocupació militar anglesa, entre 1789 i 1802. Els anys del canvi de segle, marcats per una dedicació intensa a la seva obra, mostren una opció personal en favor de la llengua i la cultura pròpies que xocaria frontalment amb els nous hàbits socioculturals que afavoriren els esdeveniments històrics que trasbalsaren Menorca durant les dècades següents: la repressió lingüística imposada per la dominació borbònica, la Guerra del francès, la Constitució de Cadis, la desfeta econòmica menorquina de 1820 i la Dècada Ominosa, que tingueren com a conseqüència immediata el centralisme i la castellanització progressiva en tots els àmbits administratius i culturals illencs, fet que explicaria, en part, el silenci que pesà sobre la seva obra, escrita íntegrament en català.

All Comments ( 0 )